Les joguines i jocs que em divertien

Les joguines i jocs que em divertien

Quan era molt petita i menuda m’agradava jugar a ser professora; posava totes les meves nines i peluixos asseguts a les escales de casa meva un per un.

Els posava una llibreta o full en blanc a davant i amb un estri per escriure (llapis, boli, retolador, etc). Jo feia de mestra d’ells i els llegia contes, els ensenyava els animals, també treballàvem les estacions de l’any, els números, fèiem exàmens un cop per setmana, etc. Jo feia la classe i després anava nen per nen a escriure el que els hi havia explicat, de diferent manera, perquè així els hi recollia i els hi podia corregir i posar una nota. Cada tarda jugava al mateix joc a casa meva.

Quan em vaig fer més gran m’agradava molt jugar a fer de secretària. Jo mateixa em muntava el meu ordinador amb una caixa de sabates; girava la caixa sense tapa i a la part inferior m’hi dibuixava un teclat. Llavors agafada la tapa i l’enganxava a la part inferior, davant del teclat i em feia de pantalla. Allà m’hi escrivia els noms dels meus clients. M’asseia en una cadira amb rodes i tenia tota la gran taula del menjador de casa meva per mi sola. Curiosament també tenia els papers aquells d’impremtes grans de factura, perquè la meva mare me’ls aconseguia. Em creava jo els meus propis fulls i sobres etiquetats. I també tenia una agenda d’organització del dia a dia.

En general, m’agradava molt més jugar que mirar la televisió. I amb el meu germà, quan es va fer més gran, ja vam començar a jugar més a jocs de taula perquè ens els regalaven o perquè la mare ens els comprava. Una cosa que sí que feia molt amb ell era mirar el programa ARTATACK i intentàvem fer els treballs manuals que feia l’artista de la televisió, però a vegades no ens en sortíem perquè eren molt difícils.

Les tortugues a l'aula

Les tortugues a l'aula

Tots hem tingut algun animal dins l’aula, ja sigui un conill, una tortuga, uns cargols, etc. O bé també algun peluix, que alguna vegada el fèiem coincidir amb la mascota de la classe.

Quan anava a segon de primària, la senyoreta Roser ens va comprar dues tortugues d’aigua per tenir a l’aula. Les va portar amb una capsa de plàstic i una mica d’aigua, després l’Agnès va portar dues pedres de casa seva perquè fessin d’illa. Ens vam organitzar de tal manera que cada dos dies rentaven la capsa dos alumnes i cada dia un altre li donava les gambetes, per setmanes.

Un dia, al pati de menjador, l’Annabel i jo vam pujar a l’aula per agafar el llibre de verbs de castellà per repassar. Un cop érem dins, vam decidir donar menjar a les tortugues per segona vegada i després vam preguntar-nos: què passaria si les traiéssim de la capsa i les deixéssim lliures? Ens vam mirar-hi no ens va faltar dir res, totes dues vam agafar les tortugues i les vam treure fora de la capsa, elles van començar a caminar per l’aula.

A les 3, quer era quan entravem a classe amb la senyoreta Roser, es va adonar que les tortugues no eren al seu lloc i es va començar a preocupar. Però de cop, l’Oriol va cridar n’hi ha una aquí al costat de la meva motxilla!, l’altra era al costat de les sabates d’educació física. La mestra ens va començar a preguntar a tots per saber qui havia sigut. El silenci va ser absolut. Ens va començar a mirar a tots. I després ens va preguntar qui s’havia quedat a menjador aquell dia, vam aixecar la mà jo i l’Annabel i la vam deixar aixecada fins que ens va preguntar què passa? I nosaltres li vam respondre que havíem sigut nosaltres. El càstig no va ser lleu, ens va castigar sense poder-les rentar ni donal’s-‘hi menjar mai més.

La meva escola infantil

A seminari vam haver de fer una serie de redaccions sobre les escoles, mestres, records, càstigs, etc. Relacionats amb la nostra infància. Alguna d'elles van ser aquestes:

La meva escola infantil

Durant la meva infància, vaig anar a dues escoles diferents.

Primerament, vaig estar de 1 a 3anys a Els Barrufets que era la meva escola bressol. Allà m’hi passava moltes hores; des de les 8 del matí que em portava la meva mare, fins les 5 de la tarda que em venia a buscar la meva àvia. Recordo que al pati sempre jugava amb tots els meus companys i també recordo que gaudia molt disfressant-me amb les disfresses del bagul que teníem dins l’aula.

En segon lloc, quan ja tenia 3 anys vaig passar a l’escola infantil Guillem de Montgrí, on vaig cursar fins 6é de Primària. Era una escola molt gran i a cada classe vaig ser un animal diferent: foques, cavalls i marietes. D’aquí recordo molt les hores del pati perquè em menjava els aglans, les mestres que vaig tenir, també les fotos que feia amb tots els grups d’infantil fora les voltes, etc.

M’agradava molt aquesta escola, sobretot el bon rotllo que hi havia amb els mestres. I la gran entesa que ells tenien amb tots nosaltres; perquè érem un grup molt mogut i a vegades amb força problemes de comunicació entre nosaltres, principalment amb una alumna que era la més conflictiva perquè sempre es barallava amb tots.

Jo sempre em quedava a dinar al menjador de l’escola, perquè els meus pares no tenien temps de recollir-me, donar-me el dinar i tornar a la feina. A les 5 sempre em venia a buscar l’àvia.

A les meves escoles infantils sempre s’havien celebrat molt les diferents festes, com la castanyada (menjàvem castanyes al pati i venia la castanyera a visitar-nos amb els seu cistell). A l’escola bressol venia el Pare Noel, però després a l’infantil venien els Reis Mags amb un carro i un poni, els donàvem les cartes, menjàvem neules i ens fèiem fotos amb ells. El dia de Sant Jordi fèiem una obra de teatre disfressant-nos. Per la Pasqua menjàvem ous de xocolata i pintàvem conills de paper i ous. El dia del pare o la mare els preparàvem un regal manual a través d’un motlle: una foto nostra i un poema (Quatre línies on dèiem el què significaven per nosaltres).

Els pares, algunes vegades també participaven en aquesta activitat o venien ajudar durant la classe a fer les manualitats.

Tinc molts bons records de tots els mestres, més dels d’infantil que dels de primària, vaig passar molts bons moments amb ells: classe, colònies, excursions, etc. que a hores d’ara encara, quan me les trobo pel carrer, les saludo i els hi costa reconèixer-me, però després sempre parlem del que fèiem i estem fent actualment.

Anem a l'auditori!

A les 11:15 ens trobem tots els alumnes de primer de curs infantil a la porta de l'Auditori, allà entrem per anar a visitar el Museu de la Música que ens hi estem fins les 12 per després anar a veure l'espectacle Corda Descorda i tot seguit escoltar la conferència del Servei Educatiu.

Segons SIMON RATER: la música per nosaltres no és un luxe sinó una necessitat com l'aigua que bevem.

Visita a la Fundació Miró

Anem la Patrícia, la Sílvia i jo a visitar la Fundació Miró, allà ens fem les següents fotos i mirem les diferents obres que ens mostra l'exposició permanent del museu.

Visita a les escoles l'Ateneu Igualadí

El dimarts vaig anar a Igualada a veure la llar d'Infants de la Fundació Privada d'Escoles de l'Ateneu Igualadí acompanyada per la Gemma Carrasco, alumne de tercer d'infantil de la Blanquerna. M'emporto moltes bones imatges de l'escola, dels mestres i sobretot dels nens que vaig estar; 2 anys, 1 any i mesos.
Gràcies Gemma!

Visita el Jardí de Cordes de Cerdanyola del Vallès

El mateix dilluns vam anar al Nature Park de Cerdanyola. I ens ho vam passar molt bé passant pels diferents circuits que hi havia. Primer, els monitors ens van ensenyar com ho haviem de fer un cop estavem penjats a d'alt dels arbres i després ens van ensenyar el circuit exprés pels més petits, l'infantil. Una experiència inmillorable!

Pel.lícula: "Qué tienes debajo del sombrero?"

Impactes, emocions…

Són aquells fets d’una dona amb síndrome de Dawn al Creative Growth Centre.

Les sensacions que sento en veure-la és la pell de gallina i esgarrifances per tot el cos. És una sensació estranya, costa de creure com pot ser tan diferent aquesta persona de nosaltres. I la vida que porta és també diferent a la vida quotidiana de cada un de nosaltres.

Totes aquestes emocions són tristes i a la vegada alegres; per exemple quan intenta comunicar-se amb la gent que treballa amb ella i quan arriba el moment de retrobar-se amb la seva germana. Són moments i situacions que fa la Jody que impacten bastant. Sents pena pel seu aspecte; degradació de la cara, deformació del cos, pell arrugada, etc.

Però, a la vegada es veu una gran força per part de la família (germana bessona i cunyats) que l’ajuda i sobretot suport. Jo, no sabria superar-ho, no podria, seria per mi tenir un buit a la panxa per sempre. El fet de no poder-la veure, no poder divertir-me amb ella, fer-li disfrutar el dia a dia com jo, etc. Em costaria en tots els aspectes fer vida normal.

És curiós i a la vegada sorprenent la gran capacitat que tenen aquesta gent per descobrir coses, nous reptes, és per això que es poden convertir amb grans artistes com en aquest cas la Jody. Són intel·ligents, durs i tenen molta força de voluntat.

Quan s’expressen són com de vidre movent el seu cos amb gran entusiasme. Perquè la Jody a més de tenir el síndrome és sorda i muda. Són com una caixa de sorpreses.

A través de l’art, la Jody expressa la por que té en enfortar-se a la realitat, és treballadora i molt carinyosa amb la gent que l’envolta.